El primer local que es converteix en emblema de l'època és el Pentagrama, al barri de Malasaña, inaugurat l'any 1976.
En aquell mateix barri i al mateix centre de la ciutat, tres més tard, va obrir les seves portes La Vía Láctea. Era la sala principal de concerts dels grups de la Movida.
A prop d'aquesta, es trobava Jardín, concebut com "el lloc on anar si no es tenia l'aspecte, l'edat o els diners suficients" per a entrar a La Vía Láctea situada a la plaça de Sol.
L'any 80 es va obrir la cafeteria dels cinemes Alphaville (a Plaça Espanya), i va ser allà on es van projectar els primers curts del cineasta Pedro Almodóvar.
Una altre local que ja hem citat anteriorment és la Escuela de Caminos, situada a la ciutat universitària i que es va fer coneguda gràcies a l'homenatge a Canito, un col·legi major que ja havia acollit a diversos grups que començaven.
Però la sala de les sales va ser Rock Ola, la considerada "temple" de la Movida madrilenya, tothom que formava part o se sentia part de la Movida hi anava.
Es va inaugurar a la primavera del 1981 amb un concert dels neoromàntics Spandau Ballet.
La sala constava d'una bona infraestructurada dotada d'una imprempta, d'un equip de so, de material audiovisual, fusters, electricistes, tècnis, càmeras, dissenyadors i cartellistes propis, persones i professions que no tenien totes les sales de llavors, i que sense el treball de cadascuna d'aquestes persones, la sala no hauria tingut cap tipus d'èxit.
Rock Ola tenia uns ideals molt clars: aquesta gran infraestructura estava al servei dels grups i de que aquests guanyessin diners suficients per a poder subsistir, perfeccionar, comprar nou material i fins i tot arribar a viure d'aquest treball.
A Rock Ola no només van tocar molts dels grups espanyols del moment, sinó que aportava un programa semanal molt ric i variat en estils i artistes. Figures de nivell internacional del panorama punk i after punk com Iggy Pop, Simple Minds, Durruti Column, Echo and the Bunnymen o Siouxside and the Banshees.
Així doncs, aquesta sala presentava concerts de qualitat i de grups que estaven en el seu major moment d'èxit internacional, fet que va ajudar a introduir a les gires d'aquests grups a Espanya com un altre país en el que es podia anar.
Es diu que una de les gràcies que tenia Rock Ola era la diversitat d'estils i tribus urbanes que estaven allà dins i que podien conviure sense cap problema. Punkis, rockers, mods, glams... "estar en Rock Ola era como estar en el Arca de Noé."
Però en aquesta sala no només s'hi programaven concerts de molt bona qualitat, també el lloc de trobament a les diferents arts: exposicions d'art, de fotografia, pasarel·les de moda, obres de teatre, monòlegs humorístics... és a dir, que a part de la realització de concerts, Rock Ola era un espai de creació i representació de l'art en viu.
El fet d'haver tocar, o executar una obra a la sala, o de tenir-ne l'oportunitat de fer-ho era importantíssim ja que suposava un gran pas per a la carrera d'aquell artista. Molta gent hi anava per veure als personatges de moda, als habituals de la sala que eren Alaska, Almodóvar i McNamara. Era un lloc per ensenyar l'estètica més atrevida i estrambòtica, per mostrar qui era el més modern dels allà presents.
El 10 de març del 1985 va haver-hi una baralla a la porta de la sala entre mods i rockers. Va morir un jove de 18 anys i 10 joves més van ser detinguts. En aquest moment les autoritats decideixen tancar la sala. El cicle de la sala havia anat decaient, ja que tots els grups madrilenys i de fora ja hi havien actuat. Per tant, es tanca aquesta etapa recordada i mitificada per tots aquells que algun cop van entrar-hi o que hi eren allà cada cap de setmana. "Rock Ola fue un sitio en el que a veces casi se pudo tocar la felicidad", paraules de Diego Manrique.
El fet que apareixin molts bars i sales s'ha d'entendre com la conseqüència directa dels molts canvis socials i culturals que s'estaven donant a Espanya per llavors, juntament amb el desenvolupament de l'economia de consum que per als espanyols era tota una novetat.
Mitjans de comunicació (I): Premsa oficial i premsa marginal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada