Els mitjans de comunicació van jugar un paper important pel que fa a la coneixença d'aquest moviment. Si parlem de les revistes o diaris que sortien cada dia, és a dir, els que es consideraven oficials, molts d'aquests mitjans no en voler saber res de la Movida, però d'altres la recolzaven i animaven a aquests joves a tirar endavant i poder fer quelcom de nou i de renovador pel país.
Excepte
el Diario 16, que ja hem esmentat anteriorment (Els que no encaixaven), de Pedro J. Ramírez, que des de
molt aviat van incloure articles i secció fixes en relació amb les vantguardes
artístiques dels anys 80.
La resta de diaris no es va preocupar massa per aquest moviment,
excepte quan es tractava d'algun gran escàndol.
D'altra banda, la premsa políticament més de d'extrema dreta
gairebé mai l'anomenada, i arribava fins i tot a insultar-los.
Diaris com l'ABC, de dretes més moderada, de tant en tant
publicava algun article signat per algun membre de la Movida pop.
Recordem que la poca premsa que es va centrar en aquest fenomen,
es va dirigir als músics del "bàndol" més pop.
El diari El País, tot i que el pugui semblar, es va mostrar reticent amb la Movida, excepte d'algunes col·laboracions.
El seu director, Juan Luis Cebrián va declarar unes paraules demolidores:
"... la famosa movida madrileña. Constituyó una operación de marketing casi espontáneo [...] el subproducto cultural que ha acabado por engendrar es lo de más pobre y, en ocasiones, de lo más reaccionario. [...] la destrucción del concepto de error y de acierto por la posmodernidad ha llevador a ésta a aceptar en su seno también a los idiotas. [...] la sabia utilización de los mass media por parte de la movida y el estupor, muchas veces ignorante, de quieten hacemos los periódicos, ha contribuido a la exaltación injusta de ese fenómeno cultural tan pendiente de la fachada que se ha olvidado de construir la casa".
Una reflexió important que es va sobre aquest moviment contracultural que en els primers anys de vida va tenir molta força, però sembla ser que en els últims anys la Movida necessita dels mitjans de comunicació per poder seguir existint.
Els redactors del diari La Luna, pertanyents a la Movida, necessitaven de la gran premsa i amb freqüència feien entrevistes als directors de llavors, com Pedro J. Ramírez, Luis María Ansón i Juan Luis Cebrián.
Els joves de la Movida veien aquesta poca predisposició pels grans mitjans de centrar-se en ells van crear els coneguts "fanzines" i premsa marginal.
Els primers anys de vida de la movida estan caracteritzat per l'aparició de moltíssims fanzines, un concepte arraigat al punk. Un fanzine era un publicació casolana, reproduïda a partir de fotocòpies, especialitzada en un tema o punt de vista molt concret i fet amb escasos mitjans que proposa el Háztelo tu mismo (Do it yourself). Alguns d'aquests fanzines estaven lligats a certs grups musicals, per exemple, Lollipop amb Los Nikis o La pluma eléctrica amb Glutamato ye-yé.
Un fet que ha caracteritzat la premsa musical especialitzada espanyola ha sigut que aquestes revistes s'han editat a Barcelona tot i que la gran indústria es trobava a Madrid.
La premsa musical de finals dels anys 70 va apostar per allò underground, les dues revistes més destacades d'aquests anys van ser Vibracions y Star,m provinents de Barcelona, ambdues centrades en el rock.
La Luna de Madrid va ser una de les publicacions més implicades amb la Movida, ja que era aquella que exposava noms, tendències i activitats d'aquesta. Borja Casani era el director d'aquesta revista i el seu primer número va sortir l'any 1983.
Una guía del "qui és qui" del Madrid de llavors. Tot i l'èxit que va tenir, mai va cuallar econòmicament i els col·laboradors de la revista, a vegades, no rebien els pagaments quan tocava. D'aquesta manera, una mica irregular, l'any 85, la meitat de la redacció, entre ells el propi director, decideixen abandonar la publicació.
Madrid me mata va ser una altra de les revistes de referència a l'hora de mostrar la Movida, dirigidida per Oscar Mariné, Moncho Alpuente i Pepo Fuentes.
Pel que es pot veure el panorama informatiu de l'època, a grans trets, es caracteritzava per l'efervescència de les publicacions underground, d'una tirada i difusió escasses pero coneixedores del terreny des de molt aprop.
Mitjans de comunicació (II): Ràdios nacionals vs ràdios lliures
